Statement by En lucha / En lluita on the Catalan elections (English, Catalan, Spanish)

The Candidatura de Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres (CUP-AE – Popular Unity Candidature-Left Alternative) has achieved a strong breakthrough in the Catalan parliamentary elections. 126,219 people voted for a clear alternative that seeks change: a candidature organised from the rank and file, capable of breaking the anti-democratic dynamic of the electoral blocks by means of militant activism. Over 450 meetings, street stands, posters stuck up everywhere and electoral vans have enabled another way of understanding politics in order to reach thousands, reinvigorate left-wing politics from below in a way that is a long distance from traditional politics.

This is a shortened version of the statement. Full statement in Catalan and Spanish below.

We in En lucha applaud the results of the CUP-AE, the electoral front in which we have participated. Once again working in unity proved the best tool for mobilising. More than 100,000 people have identified with a programme of struggle expressed in the slogan “Ho volem tot” (We want everything). In all the meetings it has been clearly stated that we want one foot in parliament and thousands in the streets. Of particular significance was the central meeting of the campaign that filled the Barcelona Teatre Musical with anti-capitalist slogans. The joint work of the pro-independence left and parts of the autonomist milieu as well as the anti-capitalist left, has transmitted a sensation of unity. A very important step forward has been made, and the entry of the coalition into parliament provides an echo for all the struggles. Elections are a social barometer and the 126,219 votes show that there is a real possibility to build a clearly pro-independence and anti-capitalist mass movement.

The composition of the new parliament draws a Catalan electoral map with 87 out of 135 members in favour of the right to decide; the government of Convergencia will have no excuse not to call the referendum on independence. In fact, any attempt by the ruling party CiU to delay or divert the consultation will do nothing more than politically weaken a government, which beyond the pacts, will be born weak after the important electoral drop of CiU and with great difficulty in achieving stable parliamentary supports.

Apart from the drop in support for CiU and the growth of “the left of the left”, the failure of the fascists of PxC to achieve an electoral breakthrough is also good news. On this point, we should recognise the work of the Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Where UCFR has been organised most, PxC has had its worst results. We should not drop our guard though: the conditions for the growth of fascism still exist, and the fight against it must continue, in the street and in future elections. On the one hand, UCFR must be built in other places, especially the towns where the fascist threat is greatest. And on the other hand, a combative left must be strengthened, capable of presenting an alternative to the system that produces fascism.

For the revolutionary left, we begin to see three priorities:

- To form a broad front against the cuts where all the forces of the left, along with the trade unions and social movements form a united front against neoliberal policies. We should insist that without the general strike of 14-N, CiU would have had more success. We must increase the pressure to wear out and topple the CiU government.

- To make the utmost effort for the Catalan people to be able to exercise their right to independence, promoting a process based on the full national sovereignty of the Catalan people that opposes Spanish nationalism under the  fundamental premise that the right to decide is indissolubly linked to the defense of social rights and the general interests of the working class.

- To continue moving forward in the creation of an anti-capitalist focus with active participation in the struggles, which is capable of bringing together the anti-capitalist forces which today are extended all over the country in the form of alternative candidates and political organisations and which can provide space for the activists from the social movements and combative trade unionism.

The panorama before us is that of a government led by CiU, weakened by the 25-N, which will be heavily pressured by the troika and European institutions to impose a program of social cuts, and which sooner or later will have to confront greater pressure from the streets against the politics of austerity. On the other hand, the sovereignty process that the Catalan people have embarked on can politically erode the government that will be pressured from one side by the majority demand of a referendum and from the other by the attacks that the pro-Spanish right will undertake to stop the process.

En lucha / En lluita, 26 November 2012

Catalan

La Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres (CUP-AE) ha aconseguit irrompre amb molta força al Parlament de Catalunya. 126.219 persones han dipositat el seu vot per una força clarament rupturista. Una candidatura organitzada des de la base capaç de trencar la dinàmica antidemocràtica dels blocs electorals mitjançant l’activisme militant. Més de 450 actes, paradetes, enganxades de cartells i furgonetes electorals, han fet arribar a milers de persones altra manera de fer política en primera persona, feta des de baix a l’esquerra i totalment allunyada de la política tradicional. Des d’En lluita saludem els resultats de la CUP-AE, la candidatura en què hem participat. Un cop més el treball unitari ens demostra que és la millor eina per mobilitzar.

Més de 100.000 persones s’han sentit identificades amb un programa de lluita expressat amb el lema “Ho Volem tot”. En tots els actes s’ha dit clarament que es vol tenir un peu al parlament i milers als carrers. Especialment significatiu va ser l’acte central de campanya que va omplir al Barcelona Teatre Musical d’eslògans anticapitalistes. El treball conjunt de l’esquerra independentista i una part de l’espai autònom i de l’esquerra anticapitalista, ha transmès una sensació d’unitat de la gent que lluita que ha permès transcendir el marc autoreferencial. S’ha fet un pas molt important, l’entrada al parlament proporcionarà una caixa de ressonància per a totes les lluites. Les eleccions són un termòmetre social i els 126.219 vots mostren que hi ha la possibilitat real de construir una força nítidament independentista i anticapitalista de masses.

Convergència i Unió (CiU) ha guanyat les eleccions però les retallades els han passat factura i perden 12 escons. S’ha de remarcar que les enquestes de després de la vaga del 14-N apuntaven que la suposada onada convergent, amb l’intent de capitalitzar la Diada de l’11-S, no seria tal. Segurament també les ambigüitats de Duran i Lleida han frenat l’OPA que CiU volia fer a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En tot cas el descens d’ERC a les eleccions de fa dos anys s’explica per l’erosió que li va causar la seva participació en el tripartit. En aquesta ocasió, ERC ha recuperat els vots que el 2010 van anar a parar a CiU.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha perdut 8 diputats i més de mig milió de vots en els últims vuit anys. ERC és segona força seguida pel Partit popular (PP), Iniciativa per Catalunya – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) i Ciutadans (C’s).

ICV-EUiA aconsegueix el millor resultat de la seva història en unes eleccions autonòmiques, millorant els resultats de 2010 amb 128.033 vots més. I encara que la millora dels resultats no suposa un salt qualitatiu important, mostra el desencant d’una part dels votants del PSC, que seguint l’estela del PASOK a Grècia, s’enfonsa evidenciant que la crisi de la socialdemocràcia tradicional, que ha seguit polítiques neoliberals segueix avançant. A Grècia, Portugal, Euskadi o Galiza i ara a Catalunya es reconfigura un espai a l’esquerra dels partit socialistes. En aquest sentit, si ICV-EUiA vol plantar cara de manera creïble i efectiva a les polítiques d’austeritat que el nou govern voldrà impulsar, haurà de prestar atenció a les aliances que es puguin donar amb tot allò que s’està construint a la seva esquerra, al carrer, i per primera vegada, també al parlament.

La composició del parlament dibuixa un mapa electoral català amb 87 de 135 diputats i diputades a favor al dret a decidir, no hi haurà cap excusa per al govern de Convergència per no convocar el referèndum sobre la independència. De fet, qualsevol intent per part de CiU de demorar o esquivar la consulta no farà més que debilitar políticament un govern, que més enllà dels pactes, naixerà feble després de la important caiguda electoral de CiU i amb gran dificultat per arribar suports parlamentaris estables.

El parlament guanyarà protagonisme enfront del govern i fracassa parcialment l’intent de Mas de capitalitzar en solitari la jornada del 11-S i tapar amb l’estelada independentista les seves polítiques antisocials. Cal dir però, que és el primer governant, després del president neoliberal holandès, que revalida el seu càrrec. D’altra banda, els partits nítidament espanyolistes com C’s i PP representen un 20% dels escons. Ciutadans és el principal destinatari de l’increment del vot espanyolista. En el camp nacional, el PSC queda en terra de ningú amb el federalisme tutelat des de Madrid.

La dreta amb CiU, PP i C’s és majoritària al parlament i continuarà aplicant un programa de retallades socials. Però cal recordar que el que diuen els parlaments ho poden canviar els carrers.

El descens de CiU, el creixement de l’esquerra a l’esquerra del PSOE i la no entrada dels feixistes de PxC també són una bona notícia. En aquest punt, cal reconèixer el treball de la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). On més s’ha impulsat UCFR, més ha caigut PxC. Tot i això no podem baixar la guàrdia: les condicions per al creixement del feixisme continuen existint, i caldrà seguir treballant en contra, al carrer i en futures eleccions. D’una banda, caldrà estendre UCFR, especialment en els municipis on l’amenaça feixista és més forta. De l’altra, caldrà enfortir una esquerra combativa, capaç de presentar una alternativa al sistema que produeix el feixisme.

Per l’esquerra rupturista i revolucionària, s’albiren tres tasques prioritàries:

-La primera, configurar un front ampli contra les retallades on totes les forces de l’esquerra, juntament amb els sindicats i moviments socials facin front de manera unitària a les polítiques neoliberals de l’austeritat. Cal tornar a insistir que sense la vaga general del 14-N la victòria de CiU hagués estat molt més àmplia. Cal augmentar la pressió per desgastar i fer caure el govern de CiU.

-La segona és que caldrà fer tots els esforços possibles perquè el poble català pugui exercir el seu dret a la independència. Impulsant un procés basat en la sobirania nacional plena del poble català que faci front a l’espanyolisme sota la premissa fonamental que el dret a decidir va indissolublement lligat a la defensa dels drets socials i els interessos generals de la classe treballadora. Només així es podrà fer front a les propostes espanyolistes, encarnades en aquestes eleccions per C’s i el PP, que creixen en part per la por a un procés sobiranista dominat per la dreta neoliberal catalana.

-La tercera és seguir avançant en la configuració d’un pol anticapitalista amb participació activa en les lluites, que sigui capaç d’aglutinar les forces anticapitalistes que ja avui s’estenen per tot el territori en forma de candidatures alternatives i organitzacions polítiques i que pugui donar cabuda a activistes dels moviments socials i del sindicalisme combatiu.

L’escenari que s’obre és el d’un govern liderat per CiU, debilitat després del 25-N, que es veurà fortament pressionat per la troica i les institucions europees per imposar un programa de retallades socials, que tard o d’hora haurà de fer front a una major pressió des dels carrers contra les polítiques d’austeritat. D’altra banda, el procés sobiranista que el poble català ha obert pot erosionar políticament el govern que es veurà pressionat per una banda per la demanda majoritària d’una consulta sobre la independència i d’altra banda pels atacs que la dreta espanyolista arrencarà per aturar el procés.

En lluita, 26 de novembre de 2012

Originally posted here

Spanish

La Candidatura de Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres (CUP-AE) ha conseguido irrumpir con mucha fuerza en el Parlament de Catalunya. 126.219 personas han depositado su voto por una fuerza claramente rupturista. Una candidatura organizada desde la base capaz de romper la dinámica antidemocrática de los bloques electorales mediante el activismo militante. Más de 450 actos, tenderetes, pegadas de carteles y furgonetas electorales, han hecho llegar a miles de personas otra forma de hacer política en primera persona, hecha desde abajo a la izquierda y totalmente alejada de la política tradicional.

Desde En lucha saludamos los resultados de la CUP-AE, la candidatura en la que hemos participado. Una vez más el trabajo unitario nos demuestra ser la mejor herramienta para movilizar.

Más de 100.000 personas se han sentido identificadas con un programa de lucha expresado con el lema “Ho volem tot” (Lo queremos todo). En todos los actos se ha dicho claramente que se quiere tener un pie en el parlamento y miles en las calles. Especialmente significativo fue el acto central de campaña que llenó el Barcelona Teatre Musical de eslóganes anticapitalistas. El trabajo conjunto de la izquierda independentista y una parte del espacio autónomo y de la izquierda anticapitalista, ha transmitido una sensación de unidad de la gente que lucha que ha permitido trascender el marco autorreferencial. Se ha dado un paso muy importante, la entrada al parlamento proporcionará una caja de resonancia para todas las luchas. Las elecciones son un termómetro social y los 126.219 votos muestran que existe la posibilidad real de construir una fuerza nítidamente independentista y anticapitalista de masas.

Convergència i Unió (CiU) ha ganado las elecciones pero los recortes les han pasado factura y pierden 12 escaños. Se debe remarcar que las encuestas de después de la huelga del 14-N apuntaban a que la supuesta ola convergente, con el intento de capitalizar la Diada del 11-S, no iba a ser tal. Seguramente también las ambigüedades de Duran i Lleida han frenado la OPA que CiU quería hacer a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En todo caso el descenso de ERC en las elecciones de hace dos años se explica por la erosión que le causó su participación en el tripartito. En esta ocasión, ERC ha recuperado los votos que en 2010 fueron a parar a CiU.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ha perdido 8 diputados y más de medio millón de votos en los últimos ocho años. ERC es segunda fuerza seguida por el Partido popular (PP), Iniciativa per Catalunya – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) y Ciutadans (C ’s).

ICV-EUiA logra el mejor resultado de su historia en unas elecciones autonómicas, mejorando los resultados de 2010 con 128.033 votos más. Y aunque la mejora de los resultados no supone un salto cualitativo importante, muestra el desencanto de una parte de los votantes del PSC, que siguiendo la estela del PASOK en Grecia, se hunde evidenciando que la crisis de la socialdemocracia tradicional, que ha seguido políticas neoliberales sigue avanzando. En Grecia, Portugal, Euskadi o Galiza y ahora en Catalunya se reconfigura un espacio a la izquierda de los partido socialistas. En este sentido, si ICV-EUiA quiere plantar cara de forma creíble y efectiva a las políticas de austeridad que el nuevo gobierno querrá impulsar, deberá prestar atención a las alianzas que se puedan dar con todo lo que se está construyendo a su izquierda, en la calle y, por primera vez, también en el parlamento.

La composición del parlamento dibuja un mapa electoral catalán con 87 de 135 diputados y diputadas a favor al derecho a decidir, no habrá ninguna excusa para el gobierno de Convergencia para no convocar el referéndum sobre la independencia. De hecho, cualquier intento por parte de CiU de demorar o esquivar la consulta no hará más que debilitar políticamente un gobierno, que más allá de los pactos, nacerá débil tras la importante caída electoral de CiU y con gran dificultad para alcanzar apoyos parlamentarios estables.

El parlamento ganará protagonismo frente al gobierno y fracasa parcialmente el intento de Mas de capitalizar en solitario la jornada del 11-S y tapar con la estelada independentista sus políticas antisociales. Hay que decir sin embargo, que es el primer gobernante, después del presidente neoliberal holandés, que revalida su cargo. Por otro lado, los partidos nítidamente españolistas como C’s y PP representan un 20% de los escaños. C’s es el principal destinatario del incremento del voto españolista. En el campo nacional, el PSC queda en tierra de nadie con el federalismo tutelado desde Madrid.

La derecha con CiU, PP y Cs es mayoritaria en el parlamento y continuará aplicando un programa de recortes sociales. Sin embargo hay que recordar que lo que dicen los parlamentos lo pueden cambiar las calles.

El descenso de CiU, el crecimiento de la izquierda a la izquierda del PSOE y la no entrada de los fascistas de PxC también son una buena noticia. En este punto, hay que reconocer el trabajo de la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Donde más se ha impulsado UCFR, más ha caído PxC. Aún así no podemos bajar la guardia: las condiciones para el crecimiento del fascismo siguen existiendo, y habrá que seguir trabajando en su contra, en la calle y en futuras elecciones. Por un lado, habrá que extender UCFR, especialmente en los municipios donde la amenaza fascista es más fuerte. Y por otro, habrá que fortalecer una izquierda combativa, capaz de presentar una alternativa al sistema que produce el fascismo.

Para la izquierda rupturista y revolucionaria, se vislumbran tres tareas prioritarias:

-Configurar un frente amplio contra los recortes donde todas las fuerzas de la izquierda, junto con los sindicatos y movimientos sociales hagan frente de forma unitaria a las políticas neoliberales. Hay que volver a insistir en que sin la huelga general del 14-N la victoria de CiU hubiera sido mucho más amplia. Hay que aumentar la presión para desgastar y hacer caer el gobierno de CiU.

-La segunda es que habrá que hacer todos los esfuerzos posibles para que el pueblo catalán pueda ejercer su derecho a la independencia. Impulsando un proceso basado en la soberanía nacional plena del pueblo catalán que haga frente al españolismo bajo la premisa fundamental de que el derecho a decidir va indisolublemente ligado a la defensa de los derechos sociales y los intereses generales de la clase trabajadora. Sólo así se podrá hacer frente a las propuestas españolistas, encarnadas en estas elecciones por C ’s y el PP, que crecen en parte por el miedo a un proceso soberanista dominado por la derecha neoliberal catalana.

-La tercera es seguir avanzando en la configuración de un polo anticapitalista con participación activa en las luchas, que sea capaz de aglutinar las fuerzas anticapitalistas que ya hoy se extienden por todo el territorio en forma de candidaturas alternativas y organizaciones políticas y que pueda dar cabida a activistas de los movimientos sociales y del sindicalismo combativo.

El escenario que se abre es el de un gobierno liderado por CiU, debilitado después del 25-N, que se verá fuertemente presionado por la troika y las instituciones europeas para imponer un programa de recortes sociales, que tarde o temprano deberá hacer frente a una mayor presión desde las calles contra las políticas de austeridad. Por otra parte, el proceso soberanista que el pueblo catalán ha abierto puede erosionar políticamente el gobierno que se verá presionado por un lado por la demanda mayoritaria de una consulta y por otro lado por los ataques que la derecha españolista arrancará para detener el proceso.

En lucha / En lluita, 26 de noviembre de 2012

Originally posted here

Comments are closed.

-->